12.3.14

AVUI




Els núvols sota el cel formen embolics amb pardals de qualsevol mena,
a les teulades naix xicoteta la vida d'èssers sense por a sentir les estrelles;
la tendra continuació de la pluja són basses que reflexen el soroll dels pensaments perduts a cada pas,
les gotes dissimulen les llàgrimes d'un cor ferit i vulnerable a uns llavis particulars;
les notes del piano mai deixen de sonar, són l'armonia d'una absència; 
els dits acaronen la ciutat, el gris de la llum tènue d'avui és l'abric,
uns llançols de fil el refugi clandestí de l'amor amagat en la mirada.